El projecte per fer realitat una granja lúdica urbana a la masia del Sot de la Fuixarda de Montjuïc segueix estancat després de dos anys de mareig burocràtic.
IRIS MARTÍNVia lliure a la imaginació: se’ns podrien ocórrer mil coses per fer en una granja. Tenir cura de l’hort, participar en família en un taller de cuina diumenge al matí, netejar un femer tot discutint les propietats dels aliments, fer un passeig mentre es dóna menjar els conills, consultar dubtes sobre el reciclatge… I al costat de casa.
El cert és que hi ha tota una filosofia darrera l’Associació per al Desenvolupament de la Granja Urbana (ADGU), que segueix batallant en l’empresa d’establir una granja lúdica a Barcelona. El projecte amplia de primeres el concepte de parc públic, perquè l’entrada a la granja seria gratuïta i oberta a tothom. La seva coordinadora, senyala que “una granja urbana té un caràcter didàctic” i es basa en valors com l’ecologia o la sostenibilitat que, com tots perce- manquen força en la nostra fauna urbana.
Socialment, la presència d’una granja a la urbs és un intent d’aplacar la distància entre dos paraules que apliquem amb el rang d’antònims: el camp i la ciutat. Seria una bona manera per qüestionar-nos com a ànimes urbanes que reben despietadament imatges deformades de la ruralitat. Com les que la passada primavera, a França, van posar en guàrdia els amics activistes de José Bové, que van intentar envair el plató de la Ferme des Celebrités (el germà francòfon de La granja de los famosos) per denunciar les seves pràctiques rurals descabellades i poc realistes.
No es tracta de fer aquí, un parc d’atraccions en forma de granja, sinó d’introduir la ciutadania en unes pràctiques, les de la granja, que els aportin consciència sobre la importància d’una alimentació sana, l’ecologia, la sostenibilitat o l’intercanvi generacional, per què no. Un espai on educar-nos per consumir aliments i veure i saber d’on vénen, que faci possible que cap nen més en aquesta ciutat digui que la llet prové de la nevera o que l’hamburguesa la fabrica un senyor que es diu M. A més a més, tal com remarca Huygen, la granja urbana seria un espai ciutadà de participació amb un cost molt baix, “ja que els propis mecanismes de la granja fan que s’autogestioni”.
A més a més, l’ADGU va buscar els fons i les subvencions per finançar el projecte, de manera que aquest no generés cap despesa a les arques públiques municipals.
Mareig administratiuL’ADGU, constituïda com a entitat no lucrativa i aferrant-se al dret de participació ciutadana, va presentar la idea fa dos anys a l’Institut de Cultura, que els va remetre a la masia del Sot de la Foixarda. L’emplaçament va ser un additiu més al projecte, ja que la seva especificitat permetia adreçar-lo especialment als ciutadans dels barris del voltant: Hostafrancs, el Poble Sec i la Zona Franca, o plantejar-se en un futur rehabilitar l’hípica de la Foixarda.
Fins aquí, tot correcte. Fins que va entrar en joc en el teixit de la història la lògica burocràtica de marejar en excés la cullereta en l’aigua amb sucre. Perquè el proque ja comptava idealment amb la masia del Sot de la Foixarda, va passar de dependre de l’Institut de Cultura al Centre Gestor de Montjuïc, després a Barcelona Serveis Municipals i després al Jardí Botànic, altra vegada a Cultura. “Quan vam començar a traçar el projecte tot eren copets a l’esquena i paraules d’ànim, però ara ja ha passat molt de temps. L’entusiasme és difícil de prolongar”, senyala Huygen. I raó no els falta: és impossible per a qualsevol associació, on ciutadans i ciutadanes dediquen el seu temps de manera altruista, mantenir dos anys d’il·lusió a base d’esperances, sense percebre a la pràctica cap resultat. De fet, conclou: “només demanem a l’Ajuntament una gestió lògica de l’espai”. El passat mes de juny, en l’últim intent de fer pressió al sector polític, l’ADGU va presentar als ciutadans i als mitjans de comunicació el seu projecte en presència de la tercera tinent d’alcalde, Imma Mayol, que es va mostrar entusiasmada amb la idea. També hi havia representants de la Federació Europea de Granges Urbanes, que està aportant suport econòmic i logístic a la fins ara inexistent granja urbana de Barcelona.
Posteriorment, pel que es desprèn de les notícies aparegudes a la premsa, la granja urbana a Barcelona era tot un fet. La web oficial de l’Ajuntament de Barcelona publicava categòricament la noticia “Montjuïc acollirà la primera granja urbana ecològica”. Seria una bona qüestió discutir la naturalesa dels enunciats periodístics i la seva suposada estreta relació amb la realitat. Però el cas és que estàvem en la maquinària de les eleccions europees.
Després de l’estiu, l’Ajuntament va respondre a l’ADGU amb la convocatòria d’una reunió proposada, a hores d’ara, per a finals de novembre. Fins ara cap més novetat.
Se sap que no és igual una granja urbana a Holanda, on a una ciutat mitjana de 250.000 habitants n’hi poden haver dues o tres, o a Londres, on n’hi ha setze en la seva àrea metropolitana, que a Barcelona, on aquesta idea es només, encara, un discurs polític per guanyar vots amb la moda bioecològica.
El projecte que aquí es presenta, que no tira endavant, promou en essència participació, ampliació de l’espectre lúdic i promoció de valors en la ciutadania, que són, d’altra banda, expressions molt utilitzades en la política municipal. És un concepte nou per a Barcelona, una forma diferent de lleure.
