SANT ANTONIALFONS BARCELÓ Tothom parla meravelles de la democràcia participativa, però ningú no sap com s’ha de cuinar aquest plat. Evidentment, que els governs hagin de passar per les urnes cada tres o quatre anys està molt bé, i és una bona garantia contra les malifetes grosses, segons vam poder comprovar fa poc. Però tots sabem que denunciar i corregir les petites desviacions de la voluntat popular no és tan fàcil. També sabem que el poder corromp i que cal estar vigilant i controlar els que manen. Per això, defensar la democràcia participativa no significa rebutjar la democràcia representativa (o sigui, l’elecció periòdica dels representants del poble), sinó propugnar que s’eixamplin les vies d’intervenció dels ciutadans respecte dels problemes del poder polític i de la convivència. Evidentment es pot participar de moltes maneres: actuant en el si dels moviments socials, enviant cartes de protesta o de felicitació als diaris, acudint a les manifestacions ciutadanes. En qualsevol cas convé no oblidar que la societat no és una simple suma d’individus, sinó un sistema complex i dinàmic regit per diverses formes de cooperació i de conflicte, estructurat per institucions i jerarquies de tota mena, amb un funcionament orientat per les necessitats, interessos i valors de la gent.
El pla es posa en marxaDoncs bé, amb aquest rerefons es va endegar fa dos anys el pla comunitari de Sant Antoni. La cosa havia començat amb alguns sociòlegs que volien fer una recerca sobre “treball social comunitari”, per tal d’apropar els veïns a l’administració (o a l’inrevés). Més específicament, es tractava de posar a prova noves formes d’acció col·lectiva aptes per estimular la participació ciutadana, millorar la convivència i ajudar a prioritzar els objectius de les administracions. En concret, el febrer de 2001 la Diputació de Barcelona decidí donar suport a un equip de l’Escola Universitària de Treball Social per tirar endavant un projecte de recerca i acció sobre aquestes qüestions. Per realitzar un estudi comparatiu es van seleccionar tres nuclis poblacionals prou diferents: la Mancomunitat de la Plana de Vic, el barri de Can Parellada a Terrassa i el barri de Sant Antoni a l’Eixample de Barcelona.
El barri de Sant Antoni era un bon candidat per posar en marxa una experiència d’aquest estil. És un nucli urbà dens, amb una associació de veïns ben assentada, una considerable xarxa d’entitats que cooperen puntualment (sobretot amb motiu de la Festa Major del barri), un notable esperit cívic i solidari i un equip de tècnics municipals disposats a intervenir de valent en un assaig de participació ciutadana.
Per tirar endavant el projecte, i per tal de cohesionar un equip dinamitzador inicial, durant el mes de febrer de 2002, i sota la tutela de professors de la Universitat de Barcelona, es van realitzar unes jornades formatives. Hi participaren unes 20 persones procedents de la comissió de Festa Major i de l’associació de veïns, a més de tècnics de serveis municipals i representants polítics del barri.
Durant els mesos següents el projecte va ser presentat a les entitats de joves del barri, a l’associació de veïns, a la coordinadora de Festa Major, per tal d’animar-los a participar activament en aquesta prova de mobilització ciutadana i col·laboració amb les administracions. El Pla es presentava com un projecte obert, solidari i participatiu, on anaven fent camí plegats veïns, entitats i tècnics municipals. En gros, es tractava de començar la ruta establint uns grups de treball sobre les principals àrees problemàtiques del barri i de la vida quotidiana. I semblava recomanable que aquests grups de treball es marquessin una sequència d’objectius a assolir, un rere l’altre. Esquemàticament, les etapes del recorregut havien de ser: codetectar els problemes més punyents, proposar intervencions des de la societat i els serveis municipals i reclamar solucions a l’administració.
Un cop duta a terme aquesta fase preliminar i constatada la disposició d’un bon grapat d’entitats i de veïns a prendre part en el projecte, tingué lloc el 30 de maig de 2002, en el Centre Cívic de Cotxeres Borrell, una espècie d’assemblea fundacional del Pla. Allà es va decidir posar en marxa sis comissions de treball (Gent gran, Joves, Infància i Adolescència, Solidaritat, Cultura i lleure, Immigració); s’encarregaren les tasques de coordinació al GIAP (Grup d’Investigació i Acció Participativa) on estaven en paritat els membres del moviment veïnal i de les administracions públiques; també s’acordà fer unes reunions de seguiment periòdiques, obertes a tothom, a fi d’anar consolidant la feina feta i retre comptes a tots els interessats. Un centenar de persones estaven assabentades i veien amb bons ulls l’experiència, i una seixantena s’hi adheriren com a membres actius. El pla començava la seva singladura amb força gent i bons auspicis. El primer objectiu era elaborar uns Informes de Coneixement Compartit de la Realitat, o sigui, un diagnòstic bàsic sobre l’àmbit d’actuació de cada comissió.
Etapa de consolidacióUn any més tard aquestes tasques s’havien executat de manera satisfactòria. Les comissions (entre 6 i 15 persones cadascuna) s’havien anat reunint i havien assolit aquest primer objectiu. El 10 d’abril de 2003 en una sessió de treball oberta es debateren aquests informes al Centre Cívic de Cotxeres Borrell, amb l’assistència de prop de cinquanta persones. Mentrestant s’havia posat en marxa l’espai virtual del pla comunitari, el xarxantoni.net, on es podien consultar els documents que s’anaven generant, així com un informe global de la feina que anava duent a terme el GIAP (o coordinadora).
S’obria aleshores una segona fase on es configurava el disseny per part de cada comissió de projectes d’acció específics. Cal assenyalar que alguns d’ells requerien un finançament especial, mentre que d’altres es podien engegar a partir dels recursos propis (suport d’entitats cíviques i associació de veïns juntament amb el treball solidari del voluntariat). Per consegüent es demanaren una sèrie d’ajuts i subvencions, al temps que Districte i Generalitat es comprometien a aportar un finançament que permetés el desplegament de diverses iniciatives. Durant la segona meitat de l’any 2003 es consolida la xarxa informàtica, es posa en marxa el Punt d’Informació per a la Gent Gran a l’associació de veïns, es realitza un taller de grafitti, s’engega la creació d’una xarxa de voluntaris per a activitats solidàries de tota mena, es participa en la preparació de la Festa Major del Sant Antoni, es prepara la creació d’un punt Òmnia (o espai amb ordinadors per a activitats de divesos col·lectius, com gent gran, joves, estudiants), projecte pel qual la parròquia de la Preciosíssima Sang havia ofert un local idoni. En general, doncs, es consolida l’estructura orgànica del pla (amb una coordinació bicefàlica, associació de veïns i tècnics de l’administració), amb totes les comissions actives (excepte Cultura i lleure, que havia plegat el juny de 2003) i un ressò veïnal considerable. A més, a les publicacions de l’associació de veïns (Sant Antoni 2000 i Full Informatiu ) s’anaven publicant avisos, notes i articles sobre les activitats del pla comunitari i de les comissions.
Com a mostra de participació puntual, val a dir també que arran de la Festa Major (entre el 16 i el 25 de gener de 2004), el Pla Comunitari organitza les següents activitats: difusió i animació a les escoles amb repartiment del programa infantil, taules informatives sobre el pla els dos diumenges, jornada Hip Hop amb exhibició de grafitti, conferència sobre com posar límits als fills, conferència sobre la nova Llei d’Estrangeria i sessions informatives per a veïns i veïnes immigrants. També es col·labora estretament en un projecte de reconstrucció de la memòria històrica del barri, i es proposa el tema de la solidaritat per al concurs fotogràfic. En síntesi, a principis del 2004, el pla comunitari apareix com una experiència viva, que ha estat capaç d’atreure nova saba i nous voluntaris, que ha reforçat els lligams i la col·laboració entre veïns, entitats i serveis municipals, amb projectes novells i amb empenta. Aquesta situació de bona salut i bones perspectives es veu reconeguda fins i tot de manera formal, puix que el pla comunitari rep el dia 9 de febrer de 2004 el Premi Josep Maria Rueda i Palenzuela, atorgat a Projectes d’Acció Comunitària per l’Àrea de Benestar Social de la Diputacióde Barcelona.
Una intervenció irresponsableDavant d’aquest quadre idíl·lic, sembla que el comportament escaient per part de l’administració municipal hauria de ser donar suport al projecte i felicitar els impulsors. Però no. En lloc de “dinamitzar” el pla, l’han “dinamitat”. El dia 10 de febrer, el gerent Lucchetti comunica a Xabier Ballesteros, director del Centre de Serveis Socials de Sant Antoni, el seu trasllat forçós i immediat al Centre de Serveis Socials de l’Esquerra de l’Eixample. Resulta que Xabier Ballesteros era també un dels dos coordinadors del pla, així com un dels principals impulsors d’aquest projecte des de bon començament i una de les persones que més hores i esforços havia dedicat a la posada en marxad’aquesta iniciativa.
El voluntariat del pla no entén res i reclama explicacions. Des de l’associació de veïns es demana una reunió urgent amb la regidora, Assumpta Escarp, donat que els responsables veïnals consideren que actuacions d’aquest tarannà malbaraten els esforços per aconseguir xarxes solidàries, a la vegada que erosionen greument el prestigi de les institucions municipals i la bona fama dels responsables polítics.
El dia 18 de febrer, a la seu del districte, la regidora i el gerent reben una comissió de cinc persones (en representació de l’associació de veïns, de les tres parròquies i Càritas, del Projecte de Reforç escolar i Integració Social, de la xarxa de voluntariat i del mateix pla comunitari). En una reunió molt tensa, la Regidora (de “participació ciutadana”, no us ho perdeu!) explica que l’Ajuntament no ha de demanar el parer a ningú per moure el seu personal i que ha estat una decisió meditada i irrevocable. Se li fa saber, per part dels veïns, que ens sembla una mesura incompetent i irresponsable i que se’n poden derivar molts danys. La reunió acaba sense cap acord i amb posicions molt distants, gairebé hostils.
L’endemà, assabentats de com va anar la reunió amb la regidora, es dissol per unanimitat la coordinadora del pla comunitari de Sant Antoni (GIAP), un equip de vuit persones on s’integraven paritàriament representants d’entitats cíviques del barri i tècnics de l’ajuntament. Les dimissions en cadena comencen pels representants veïnals, i els tècnics es troben de fet desautoritzats i sense interlocutors per mantenir una estructura que d’entrada es volia molt participativa i gestionada conjuntament. No es tracta d’una crisi interna: tots els membres d’aquesta coordinadora valoren molt positivament els dos anys de treball, així com les relacions i l’ambient existents. Però els voluntaris no estan disposats a col·laborar amb un districte que actua de forma unilateral i sense consideracions respecte dels efectes negatius que aquella intervenció comporta sobre la xarxa de voluntariat que s’estava constituint al barri. Es posa així punt i a part a una experiència francament positiva i engrescadora, que ja comptava amb dos anys de vida i un exemplar balanç de trajectòria i de resultats.
És clar que el factor desencadenant de l’enfrontament va ser el trasllat forçós i urgent de Xabier Ballesteros, per motius o amb excuses que no coneixem, però tot i així, cal remarcar que la indignació i el desencís dels voluntaris tenien arrels més profundes. Aquests sentiments estaven vinculats sobretot a la percepció que els responsables municipals havien actuat amb prepotència i deslleialtat, dos trets incompatibles amb el diàleg i la participació que generalment prediquen els polítics, però que no sempre practiquen. A sobre, aquestes males maneres revelaven un despotisme ignorant i irresponsable, gairebé fregant la categoria de “perill públic”. Fet i fet, mai s’ha d’oblidar que construir moviments socials és una tasca lenta, laboriosa i difícil, mentre que les barrabassades poden soscavar-los en un tres i no res.
Una tasca col·lectivaTanmateix, a part de denunciar els fets i lamentar aquest trist final, m’agradaria apuntar ara breument algunes consideracions en positiu. Millorar el teixit associatiu i trobar noves formes d’intervenció són sempre objectius importants. Evidentment no hi ha receptes miraculoses, però si es busquen es poden trobar moltes persones disposades a participar en projectes amb cara i ulls. Contactar amb elles, engrescar-les i descobrir les línies d’actuació escaients són tasques col·lectives que requereixen voluntat i imaginació. També cal remarcar que la transparència i la lleialtat són condicions indispensables perquè rutllin els nuclis organitzats i es mantinguin les xarxes solidàries. Els funcionaris i les administracions són aliats necessaris, però cal anar amb compte davant de les seves propensions a manegar les coses a la seva manera, sovint més preocupats per la “foto” i les medalles que no pas per la consolidació a mig termini de l’acció ciutadana; per desgràcia, són més proclives a fomentar relacions clientelars que a potenciar societats més lliures i més responsables. El moviment veïnal ha dut a terme una acció continuada força valuosa, però està amenaçat d’envelliment si no troba nous eixos de participació i d’acció. Posar a prova noves modalitats per aglutinar a la gent i intervenir en la vida pública constitueixen els grans reptes pel futur immediat. El pla comunitari de Sant Antoni ha estat una experiència modèlica, per bé que curta, de com explorar nous camins i atreure voluntaris amb esperit cívic i solidari.
