Arxivat per a novembre, 2003

Mecagum Déu, Mascarell!

novembre 30, 2003

L’Institut de Cultura de Barcelona ha obert un expedient informatiu-sancionador a l’exposició que l’artista Jaume Alcalde havia programat a l’espai La Capella sota el títol Mecagum Déu. Com l’Associació d’Artistes Visuals ha denunciat al regidor de Cultura, portaveu municipal i home- orquestra del Fòrum 2004 Ferran Mascarell, aquest acte és “una censura al món de l’art”. Què ens està passant? No sabia Mascarell, socialista amb canes de disseny i més papista que el Papa, que fins i tot el Vaticà ha rebutjat el candidat de l’Opus de la terna proposada per substituir l’arquebisbe de Barcelona? Amb el pirofestival del 2004 a les portes, i quan ja es perfila un contrafòrum cultural, aquestes actituds són preocupants. Especialment perquè ja plou sobre mullat: per segon any consecutiu, Mascarell ha rebutjat subvencionar el Saló del Llibre Infantil i Juvenil en Català perquè “no és un acte d’interès cultural”. Mecagum Déu! 

Zeta

EL COR ROBAT. Entrevista a Joan Termes, vocalia de Discapacitats de la Favb

novembre 30, 2003

CATHERINA AZÓN 

Joan TermesVocalia de Discapacitats de la Favb 

“La falta de manteniment pot crear noves barreres arquitectòniques” 

Joan parla amb enorme passió i transmet la seva alegria perquè es constituís el passat mes d’octubre la vocalia de persones amb discapacitats. Va néixer a Sant Andreu “però sóc veí d’Horta”, matisa. Pertany a l’AVV des de fa 10 anys. En l’actualitat forma part de la junta. 

Una nova vocalia a la Favb?Si, la vam constituir el passat dia 30 d’octubre. A la reunió vam assistir unes 15 persones que representaven a mitja dotzena d’entitats. El tema s’havia plantejat en les dues últimes assemblees de la Favb. 

Objectius?El fonamental, sensibilitzar les associacions de veïns i el veí en general. Les associacions estan properes a la població i palpen cada dia la problemàtica existent.  

La vostra primera reivindicació?Hi ha un tema que no es contempla: el temps d’oci de les persones discapacitades. La nostra primera reivindicació al districte va ser un local per realitzar activitats i com a lloc de trobada dels afectats i les seves famílies.  

Què feu?Junt amb els treballadors, voluntaris i familiars realitzem activitats, sortides, i parlem de les nostres coses, de situacions i reivindicacions pendents. És un espai on podem respirar i compartir preocupacions.  

Encara és vigent aquella pregunta de “I jo, per on passo?”I tant. Barcelona ha avançat però encara té massa temes pendents. 

Denuncieu algun.El transport públic. Algunes línies de metro estan només semi-adaptades. Consideraríem que estan adaptades si la persona discapacitada pogués moure’s sola, sense necessitat d’ajuda. A la línia 2 de metro, que va ser la primera que es va dir que era adaptada, et trobes que per pujar o baixar del vagó has d’enfrontar-te a quatre centímetres de diferència amb l’andana. Ens consta que la línia 11, que estan construint al Parc de les Aigües, com que és corba, crea problemes d’accés. 

I el transport de superfície?Diuen que el 70% de la flota està adaptada. Però no diuen que alguns vehicles estan en ús des dels Jocs Olimpícs i el seu repartiment no és equitatiu. No es prioritzen el barris que tenen una orografia més abrupta. 

Barreres arquitectòniques en equipaments o zones verdes?Barcelona és de les ciutats que més ha avançat, però queda molt camí per recórrer. Si no hi ha pressió… s’adormen. És molt important el manteniment. La falta de manteniment pot donar lloc a noves barreres arquitectòniques.  

Quines crides fa la nova vocalia?Doncs que es creïn en cada districte els Consells de Discapacitats. Que les AVV se sumin a la feina de la vocalia i que donin prioritat a sensibilitzar tothom de la greu problemàtica que existeix en aquest sentit. 

Seguirem parlant.Això espero!

Correllengua copejat

novembre 30, 2003

La Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana ha denunciat la càrrega indiscriminada de la guàrdia urbana durant el concert celebrat a la plaça de Can Fabra. El districte nega les acusacions. El portaveu de la Plataforma indica que la causa de tot és enviar a una festa a guàrdies antiavalots.

Recurs contra la Quirón

novembre 30, 2003

Associacions de veïns i veïnes de Gràcia, Vallcarca i Penitents han presentat un recurs contra la ubicació de la nova clínica Quirón, privada evidentment, a la plaça Alfons Comín. Les entitats denuncien l’ús de sòl públic per a interessos privats. L’Ajuntament ha venut la llicència per 1,4 milions d’euros en un exemple més de l’urbanisme confabulat que es ve practicant. Les associacions es van oposar a la requalificació del Pla General Metropolità sense rebre el recolzament del districte.

L’aluminosi, de jutjat de guàrdia

novembre 30, 2003

ANDRÉS NAYAL’octubre de 1991 vam presentar el nostre primer número de La Veu del Carrer. El tema de portada era: “Aluminosi: solucions lentes i insuficients”. Josep Maria Violant, que acompanyava el conseller Felip Puig i el regidor
Albert Batlle, va comentar: “Comenceu forts”.  

El pas del temps acostuma a donar-nos la raó i aquells que diuen que moltes vegades exagerem poden constatar que, de vegades, fins i tot ens quedem curts. Aquest és el cas. Des de la mort de la veïna del Turó de la Peira han passat 13 anys. Dels 13.278 habitatges afectats estan pendents de remodelació 2.711, i 1.061 pendents de rehabilitació. És a dir, un total de 3.762 habitatges estan pendents de solució, més del 25 %.  

L’aluminosi no ha estat una prioritat política de la Generalitat ni de l’Ajuntament. Tanmateix, en altres temes les administracions van anar del braç: il·lusionats i sense escatimar recursos. Les obres olímpiques, la reconstrucció del Liceu, les actuals obres del Fòrum 2004, són exemples del que diem. 

Des que el 1991 els veïns i veïnes de Turó de la Peira van decidir declarar persona non grata el constructor Román Sanahuja, les mobilitzacions veïnals han estat importants. Desenes d’assemblees, milers d’homes i dones concentrant-se davant l’Ajuntament i la Generalitat, talls de trànsit, encadenaments… Però això va ser als primers anys, fins que les administracions van començar a plantejar les solucions barri a barri. A partir d’aquest moment, la coordinació de les reivindicacions i els plantejaments unitaris van anar desapareixent. Cada barriada tenia la seva pròpia situació, el seu propi procés. La lluita va perdre força, les administracions van ampliar terminisi es van incomplir els calendaris una vegada i una altra.  

Passarà l’any 2004 amb el seu  festival de festivals i l’aluminosi seguirà existint i denunciant la poca sensibilitat social dels patrons del Fòrum.  

El tema és encara més indignant si ens fixem en el perfil dels veïns i veïnes afectats. Molts són persones grans que als anys 50 i 60 van arribar de les seves terres buscant feina i que van haver de sacrificar-se molt per poder aconseguir un habitatge. I ara, a la vellesa, a punt de jubilar-se, els seus habitatges estan malalts i no reben el tractament necessari.  

Admetent que totes les situacions són difícils, volem ressaltar la greu situació del barri del
Maresme, ja que als veïns l’arranjament dels seus habitatges els suposa pagar una quantitat injusta i excessiva: són discriminats. No han rebut les ajudes econòmiques que van rebre altres habitatges privats com Turó de la Peira i no diem les de titularitat pública, que no van pagar res o un màxim del 10%. 

Si ningú no ho impedeix, els afectats d’aluminosi hauran d’esperar al 2009, dues dècades en total, per poder viure en pau i amb seguretat. Si no es produeixen noves pròrrogues. 

De jutjat de guàrdia. Seguim predicant en el més dur desert. 

El problema, barri a barriEn el treball La Barcelona de Maragall es va informar que eren 35 els barris aluminòtics i 13.278 els habitatges censats que patien la citada malaltia. Els barris on hi havia habitatges públics eren pocs, però sumaven 1.000 afectacions. En aquests 13 anys, amb l’excepció del barri del
Maresme, s’han rehabilitat els habitatges privats i queden pendents (després de 13 anys!) barris de titularitat pública. Avui, a finals d’octubre, són 3.762 els habitatges que tenen pendent la seva remodelació (2.711) o rehabilitació (907). Les dades facilitades per les associacions de veïns i veïnes són les següents: 

El Polvorí Titularitat: Pública (Patronat Municipal de l’Habitatge).Pendent: 201 habitatges per remodelar.Situació: Dels 421 habitatges que s’haurien d’haver construït l’any 2000, només es van acabar 220,que ja estan habitats. El 2004 es construirà la tercera fase, que contempla 112 habitatges. La quarta fase en preveu 89, però els propietaris no gosen donar una data de venciment. 

Guineueta Titularitat: Pública (Adigsa).Pendent: 150 habitatges per remodelar.Situació: S’estan realitzant les obres corresponents.Finalització:2004 

La Pau Titularitat: Pública (Adigsa).Pendent: 312 habitatges per rehabilitar.Situació: S’han construït els 120 habitatges que quedaven per remodelar. No comptabilitzem, ja queno estaven completades, les obres de reforçament d’estructures, que un annex al Pla d’Obres va afegir per a 204 habitatges i que, en ser d’envergadura, finalitzaran la seva realització l’any 2010 

Maresme Titularitat: Privada.Pendent: 1.104 habitatges per rehabilitar.Situació: S’han rehabilitat quatre escales (128 habitatges), estan en obres 96 habitatges i a punt de començar-se els treballs en altres 96. Queden per realitzar diagnòstics i pla d’obres a 1.008. D’aquests habitatges, s’han realitzat obres en façanes i terrats a 496, però no s’ha realitzat diagnòstic ni s’ha intervingut en les aluminosis detectades. Unes obres que no podem reconèixer i que s’han portat a terme per ser molt més barates.  *Un greuge comparatiu: A
Maresme no se li ha aplicat el decret de 1993 que contemplava la possibilitat d’ajudes per un 25% de les obres en funció de la situació econòmica de la família. Greuge comparatiu amb la resta d’habitatges privats i amb els de titularitat pública on els seus habitants, o no paguen res, o només un 10%. 

Sant Cristòfol Titularitat: Pública (Patronat Municipal de l .Habitatge).Pendent: CapSituació: Es van acabar de construir i s’espera que 25 siguin habitats al novembre. 

Sud Oest del Besòs Titularitat: Pública (Patronat Municipal de l’Habitatge).Pendent: 530 habitatges per remodelar i 350 per rehabilitar.Situació: En els que senyalem com a pendents de rehabilitar no s’han realitzat les obres per no arribar a un acord propietaris i Patronat, ja que són molt reticents a reconèixer la necessitat dels arranjaments. Respecte la remodelació, s’estan construint 300 habitatges que han de acabar-se l’any 2004. La resta, 230, s’acabaran entre el 2006 i el 2007. 

Trinitat Nova Titularitat: Pública (Patronat Municipal de l .Habitatge).Pendent: 1.139 habitatges, dels quals 985 per remodelar i 154 per rehabilitar.Situació: S’han construït 60 habitatges. Estan en obres 190. El calendari preveu construir 235 l’any 2005, 309 l’any 2007 i els 151 restants al 2009. El barri s’ha organitzat al voltant d’un Pla Comunitari i ha negociat una remodelació integral i sostenible de la nova barriada. 

Turó de la Peira Titularitat: Privada.Pendent: 300 habitatges, 215 per construir i 85 per rehabilitar.Situació: Dels habitatges pendents de remodelació es calcula que 100 estaran acabats a l’any 2005  i els 115 restants al 2006, si no n’hi ha nous retards. 

Via Trajana Titularitat: Pública (Patronat Municipal de l’Habitatge.Pendent: 80 habitatges per remodelar.Situació: Si no n’hi ha més retards, esperen que estiguin construïts l’any 2004. 

Què és El ciment fos Electroland, anomenat aluminós, sota certes condicions, com pot ser una elevació de la temperatura per damunt dels 25 graus o l’existència d’humitat, pateix una transformació dels seus components químics que dóna lloc a una elevació important de la porositat. Això comporta una notable disminució de la resistència al formigó. Més tard o més aviat, es pot produir el col·lapse del’estructura segons les condicions del medi, i per tant el risc d’esfondrament. El ciment aluminós, que es va començar a comercialitzar a França el 1913, ver ser-hi prohibit el 1943. A l’estat espanyol, Ciments Molins va iniciar la fabricació i comercialització el 1929, i va continuar-ne la venda fins l’actualitat, amb diverses finalitats.

El perillós virus del neoliberalisme

novembre 30, 2003

Sergio Porcel

El virus del neoliberalismo ha infectado la sanidad. La salud, como todo, se ha convertido en una mercancía para unos cuantos señores, que en aras de buscar su máximo beneficio, especulan hasta la saciedad, despiden trabajadores y privatizan un sector que cubre un derecho social de los ciudadanos. Hoy, casos como el de la Clínica Quirón de Barcelona o el proceso judicial abierto contra los okupas de la masía de Can Masdeu se suman a los de la mutua L’Aliança, el nuevo Hospital de Sant Pau y el Hospital General de Catalunya, engrosando la lista de escándalos protagonizados por las administraciones catalanas y diferentes entidades sanitarias privadas.

El caso Quirón

La polémica modificación sobre el Plan General Metropolitano (PGM), realizada el pasado agosto por la Subcomisión de Urbanismo de Barcelona, ya ha sido recurrida por las asociaciones de vecinos de Penitents-Taixonera, Vila de Gràcia, Gràcia-Nord Vallcarca y Passatge Isabel. El nuevo PGM permitiría al grupo hospitalario Quirón el traslado de una clínica a un solar municipal situado junto a la plaza de Alfons Carles Comín, en el distrito de Gràcia. El solar, antes calificado para equipamientos, ha sido cedido por el consistorio barcelonés al grupo Quirón a cambio de un terreno situado en el Parque de la Oreneta, donde la entidad privada tenía previsto trasladar la clínica en un primer momento. Ramón García Bragado, Responsable de Urbanismo del Ayuntamiento de Barcelona, considera beneficiosa la permuta de terrenos para la sierra de Collserola, ya que se preservará la ladera sin construir, mientras que los vecinos denuncian que no es equitativa y que provocará pérdidas a la ciudad en favor del grupo hospitalario. Incluso la propia arquitecta de la clínica, Marta Cañadas, apuntó que Quirón ha salido mejor parado con este cambio, con un solar de 21.000 metros cuadrados edificables, en pleno tejido urbano y sujeto a una plusvalía por su recalificación estimada en 4,5 millones de euros. Por su lado, Eduard Moreno, abogado de los vecinos, ha calificado la operación de “abuso inadmisible del suelo de la ciudad en beneficio de intereses privados”.

Sant Pau y Can Masdéu

Tras resistir heroicamente un intento de desalojo en mayo de 2002, la masía okupada de Can Masdeu vuelve a estar amenazada por un proceso judicial. Pero el hecho de que en la actualidad se reclame un terreno, abandonado por sus dueños durante más de medio siglo, a unas personas que se han encargado de elaborar un extraordinario proyecto social y ecológico, no es sino el final (o no) de la larga trama desencadenada por el proyecto de renovación del Hospital Sant Pau. En 1990, la Generalitat de Catalunya firmó la adhesión a la Muy Ilustre Administración (MIA), compuesta por el Ayuntamiento de Barcelona y el Obispado, prometiendo la financiación del nuevo Hospital Sant Pau. Pero las cosas no fueron nada fáciles y, ante la grave crisis económica declarada por el Departamento de Sanidad a mediados de los 90, la MIA se vio obligada a pagar la primera fase del nuevo hospital con sus propios recursos. Para ello, decidió despedir a casi 600 trabajadores y vender una parte de su patrimonio, entre el que se encuentra el terreno de la masía de Can Masdeu, que pasaría de manos de la constructora a ser propiedad del Colegio de Médicos de Barcelona. Así, después de numerosos problemas que hicieron dudar incluso de la viabilidad del proyecto, las obras se iniciaron en 2000, con casi nueve años de retraso, algunas modificaciones con respecto al primer proyecto y sin ningún dinero por parte de la Generalitat. El pasado julio se inauguró por fin la primera fase del hospital que todavía espera más de 60 millones de la Generalitat para ser acabado, tal y como está previsto, en 2006. Ahora, el Colegio de Médicos de Barcelona junto con la Fundación Hospital Sant Pau pretenden edificar una residencia privada de lujo para médicos jubilados en Can Masdeu, pero de momento ha encontrado una enérgica resistencia por parte del colectivo okupa, que se niega a abandonar la masía.

Una mirada atrás

La segunda mitad de la década de los 90 fue la etapa más turbulenta en cuanto a escándalos sanitarios se refiere. En 1993, comenzó la escandalosa crisis de la mutua sanitaria catalana L’Aliança, la mayor de Cataluña con más de 200.000 socios, que acabaría con dos intervenciones de la Generalitat. La primera se produjo en 1997 y acabó un año más tarde con un plan de rehabilitación en el que el Servicio Catalán de Salud (SCS) se comprometía a entregar a la mutua un total de 42,07 millones de euros anuales para amarrar su viabilidad. El consejo de administración de L’Aliança, por su parte, redujo costes traspasando algunos de los servicios de varios de sus hospitales a otras empresas, que pasaron a ocuparse de ellos. A finales de los 90, las luchas internas del consejo de administración de la mutua afianzaron a Ramón Carranza y a sus colaboradores en el poder. Esta directiva fue posteriormente denunciada, por gestiones ilícitas, ante el Departamento de Economía de la Generalitat de la mano de José Felix Alonso-Cuevillas, abogado y antiguo miembro del consejo de administración. Las inspecciones que realizó la administración catalana sobre L’Aliança demostraron que la mutua había efectuado doble facturación al SCS y se le reclamaron las subvenciones (9,42 millones euros) que recibió, como consecuencia del acuerdo de rehabilitación de 1998, por incumplimiento del plan. En 2002 la Generalitat decidió llevar a cabo la segunda intervención sobre la mutua, ante los continuos enfrentamientos con la directiva de la entidad privada. Con esta intervención el gobierno catalán consiguió destituir la cúpula gestora de la mutua e inició un nuevo programa de viabilidad basado en el aplazamiento de las deudas al SCS e incrementando las cuotas de los socios, a quienes se les prometió beneficios fiscales por otro lado.

Hospital General

La enorme crisis sufrida, también en los 90, por el Hospital General de Catalunya supuso otro enorme desembolso del erario público catalán destinado a la iniciativa privada. El buque insignia de la sanidad privada catalana, financiado en los años 60 con los ahorros de más de 70.000 ciudadanos de afinidad nacionalista, acabó pidiendo auxilio a la Generalitat. Pero la deuda, de más de 250 millones de euros, acumulada por el hospital desde su inauguración en 1983 fue imposible de ser asumida por un Departamento de Sanidad que no pasaba por su mejor momento económico. Lo único que pudo hacer el gobierno catalán fue prometer una ayuda de 10 millones de euros anuales que estimulase la compra del hospital por parte de otra entidad privada. Finalmente, Catalana de Diagnóstico y Cirugía, una sociedad vinculada a Citibank, se convirtió en la propietaria del edificio, pese a la polémica postura de la Generalitat. El ejecutivo catalán pretendía aceptar una oferta presentada por la Mutua de Terrassa, a la que pertenecen destacados miembros de CiU, que no aseguraba la viabilidad del hospital.

Silencio total sobre el Born

novembre 30, 2003

Rafa Cáceres, arquitecteLa Vanguardia, 25 d’octubre de 2003 

A fecha de hoy, los arquitectos no hemos tenido ninguna comunicación oficial sobre la suspensión de las obras, la decisión de cambiar el emplazamiento o el futuro de nuestro contrato. Tenemos facturas pendientes y ni siquiera se nos ha devuelto la fianza del proyecto presentado. El silencio es total y al parecer deberemos acudir a la vía judicial.  

En su día el debate no planteó objetivamente la posibilidad de conviviencia entre las ruinas, el Born y la biblioteca, sus costes económicos y sociales o la ideonidad del equipamiento en su entorno ciudadano. Asistimos a una campaña mediática organizada a partir del rechazo total de un colectivo -historiadores y arqueólogos-que, sin valorar en ningún momento el proyecto de la compatibilidad, negó cualquier diálogo. Ante esta situación, la concejalía de Cultura del Ayuntamiento no se distinguió precisamente por su claridad. Respecto al papel de los partidos políticos, creo que todos optaron por el camino electoralmente más rentable y se dejaron arrastrar por la defensa de un sentimiento patriótico no meditado, sin que nadie analizara el proyecto.  

En cuanto a las alternativas que hoy se plantean, me sorprende la poca definición de los objetivos culturales o sociales de la propuesta oficial del Ayuntamiento y la Generalitat. Y no puedo comprender la opción de construir una zona comercial de 2.000 metros cuadrados en el Born bajo el argumento de que existen fotografías históricas que muestran la antigua existencia de paradas de venta. Es como si en un futuro alguien propusiera construir en la plaza de la Catedral sólo porque hay unas fotografías de las casetas de la Fira de Santa Llúcia. No sé qué pensarán los historiadores o arquitectos. A mí, como vecino, me parece un desatino cultural y arquitectónico, además de una demostración de ignorancia acerca de los déficit dotacionales del barrio de la Ribera.  

Los libros, las ruinas y Born eran compatibles -y así creemos haberlo demostrado con el proyecto- y la mejor forma de recordar la salvajada del año 1714 sería conseguir una ciudadanía que, a través de la cultura (los libros, la historia y el diálogo) impidiera que eso se repita.  

Me temo que el Born y las ruinas, sin la vida que ofrece la utilidad pública y la imaginación, serán dos viejos compañeros que se morirán de aburrimiento. 

Katy Carreras

novembre 30, 2003

Si l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, la socialista Katy Carreras és el roc que l’alcalde s’entesta a no treure’s de la sabata. Conflictiva i no gaire valorada per alguns dels seus mateixos companys de partit, la regidora que en el darrer mandat va aconseguir sublevar mitja Ciutat Vella és ara l’encarregada de fer el mateix a Sarrià-Sant Gervasi, on les tres forces d’esquerra estan en minoria en un consell de districte dominat per CiU i el PP. Que l’equip de govern es plantegi governar un districte en clara minoria, al marge de la voluntat dels ciutadans d’uns barris determinats, és ja prou qüestionable des del punt de vista democràtic. Però que pretengui liderar l’operació amb una paracaigudista que no sap ni obrir el paracaigudes és, sencillament, una temeritat.

Els gerents municipals

novembre 30, 2003

La tendència a considerar que la política es redueix a la gestió de la cosa pública està, malauradament, cada cop més extesa. A l’Ajuntament de Barcelona ja fa temps que els gerents de les diferents àrees o districtes són peces clau de l’organigrama municipal. D’entrada, res a dir. Sobretot si fan bé la seva feina i actuen en sintonia i sota la direcció dels responsables polítics, que són els que han escollit la ciutadania. El problema és que els gerents no els vota ningú i, o bé perquè la seva ambició es desboca, perquè serveixen interessos obscurs o partidistes o perquè els polítics que estan per sobre d’ells són pusil·làmines o incompetents, cada cop acumulen més poder. Alguns gerents són tecnòcrates que juguen a la política i als negocis al marge del control democràtic, contradient fins i tot les directrius que públicament manifesten els regidors electes.Com que això no pot anar bé, convidem tots els gerents, amb Eduard Spagnolo (de Benestar Social) al capdavant, a un període de reflexió al quarto fosc. També a l’alcalde Joan Clos i als regidors de l’esquerra plural, que massa vegades dubten de si la política pot anar més enllà de la gestió. I va més que vigilin tots, perquè a les fosques es poden trobar amb Antoni Falcon, vitivinícola exgerent de Parcs i Jardins i avui totpoderós comissionat per fer de la muntanya de Montjuïc un Olimp de certes elits. Un gerent que no és precisament l’exemple a seguir.

Les ‘glòries’ d’Acebillo i Capella

novembre 30, 2003

Per fi els responsables d’urbanisme han entès el que tothom veia des que es va construir el 1992: que el tambor elevat de la plaça de les Glòries és un nyap. Enderrocar-lo i substituir-lo per un intercanviador ferroviari soterrat que potenciï el transport públic., recuperi un plaça pública i dignifiqui els Encants és una bona idea. Però no som ingenus i ens preguntem: ¿Per què ningú assumeix la responsabilitat d’un error urbanístic que va costar milions? És una burla a la intel•ligència i a les molèsties que fa anys pateix el veïnat de les Glòries que l’arquitecte en cap que va fer el nyap, Josep Anton Acebillo, defensi ara el seu enderrocament sota l’argument de que ja “s’ha amortitzat”. ¿Quan, com i amb quins diners es produirà el miracle de substituir un altar al cotxe privat per un nus de transports públics que ni Ajuntament ni Generalitat ni Estat han tingut fins ara entre les seves prioritats inversores? És més, la configuració que va agafant l’entorn de les Glòries sota la lubricitat urbanística del consolador de Jena Novel i l’atractiu econòmic del 22@ sembla difícilment compatible amb una acció decidida en contra del transport privat i en benefici de l’ús social de l’espai públic. ¿Per què un edifici projectat per l’arquitecte Juli Capella a Glòries Diagonal com a apartaments i serveis per a gent gran s’ha reconvertit sobre la marxa, amb els fonaments de l’edifici ja fets, en oficines, primer, i en hotel de luxe, després? Com que totes aquestes preguntes són de difícil resposta, oferim el recolliment del quarto fosc a dos arquitectes de probada intel•ligència, Acebillo i Capella, perquè probin de donar una explicació. Si volen, poden convidar a la seva reflexió el regidor d’Urbanisme, Xavier Casas, el també arquitecte Oriol Bohigas –a qui el projecte de grapadora-museu a les Glòries se li ha encallat- i els promotors que, a l’entorn del consolador, només busquen la seva glòria particular. I, quan arribin a alguna conclusió, no oblidin de comunicar-la als socis de l’equip de govern i al regidor Narvàez. Per no deixar-los amb el cul a l’aire, com el dia que l’alcalde va fer pública la decisió d’enderrocar les Glòries. Veïnes i veïns, com és habitual, ja se n’assabentaran per la premsa.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.