Vallbona, la Barcelona oblidada

L’Associació de Veïns i Veïnes denuncia la incomunicació i la marginació del miler d’habitants d’un barri envoltat de carreteres i vies de tren BARCELONA

GEMMA AGUILERA

Malgrat que són conscients que els barris perifèrics són, històricament, els més abandonats, els veïns no es desanimen, tot el contrari, presumeixen de ser els més lluitadors. Cap dels habitants de Vallbona, un barri que pertany al districte de Nou Barris, no vol grans superfícies comercials, ni districtes econòmics, ni més carreteres, ni grans inversions. Les seves necessitats són del tot bàsiques en una ciutat europea i cosmopolita com Barcelona. Segons explica Zaida Palet, presidenta de l’Associació de Veïns i Veïnes de Vallbona, “el més urgent és la urbanització total del barri, tant pel que fa als carrers com a l’enllumenat. L’asfaltatge dels carrers és de fa més de vint anys, no es fa cap tipus de manteniment, i el que és pitjor, gran part dels carrers no tenen vorera. Això suposa un perill important per a tots nosaltres”. I afegeix que els veïns de Vallbona se senten cada vegada més menystinguts per l’Ajuntament de Barcelona: “Nosaltres també paguem impostos com la resta de ciutadans i no els veiem reflectits enlloc”.  

L’altra gran assignatura pendent per a Vallbona és el transport públic. Tot i que el barri està dividit per les vies del tren de mercaderies i està envoltat de carreteres, la mobilitat dels veïns es converteix en una odissea. Els autobusos 97 i 81, que pertanyen a la flota antiga de vehicles, tenen una freqüència de pas de mitja hora i una hora respectivament. Només s’aturen al centre, i deixenuna part important del barri totalment incomunicat. D’altra banda, per arribar a l’estació de Renfe de Torre del Baró, els veïns han de caminar entre un i tres quilòmetres. Tots ells però, veuran i sentiran com l’AVE creua a diari pel seu barri, sense aturar-se, és clar. Per si això fos poc, els accessos al barri compliquen encara més la mobilitat. Els veïns hi accedeixen pel “forat de la vergonya”, un túnel molt degradat que connecta Torre Baró i Ciutat Meridiana. L’altra opció és “la carretera morta”, que voreja el barri passant per sota de les autopistes. Els veïns reclamen també que es millorin aquests accesos per evitar que es degradi encara més la imatge negativa del barri. Una imatge que, segons els veïns, es veu perjudicada per l’escassa presència dels serveis de neteja i de Parcs i Jardins de Barcelona. 

“No sou prou gent”Vallbona ha de créixer en nombre d’habitants si vol que es facin efectives algunes millores. Aquest és l’argument que dóna l’Ajuntament de Barcelona als veïns cada vegada que reivindiquen allò a què creuen que tenen dret com a barcelonins que paguen religiosament els impostos. Els veïns de Vallbona tenen la sensació de ser els darrers de la llista: “L’Ajuntament sempre ens posa l’excusa del nombre de població, i ens expliquen que els serveis i necessitats van en funció dels habitants del barri, i que no arribem al llindar mínim. És clar, si ens posen un autobús, ells hi perden diners i no hi estan disposats. Ens han dit que és normal que mirin més per Ciutat Meridiana que per Vallbona, perquè no és el mateix 12.000 habitants que 900. És una vergonya, i si no creixem en població, mai tindrem més del que tenim ara, que és el no res”, assegura Zaida Palet.  I és que és difícil que Vallbona incrementi gaire la seva població si el barri té uns serveis tan precaris. Als anys noranta el barri va perdre la meitat dels seus veïns arran d’unes expropiacions que no van ser compensades amb la construcció de prou vivendes per regenerar la zona. Tot i així, ara s’obre una petita esperança amb la construcció dels pisos dels sindicats al carrer d’Oristà, que podrien fer que el barri arribés als 1.600 habitants. Aleshores els veïns es veurien amb cor de plantar cara i reclamar la urbanització immediata del barri, la millora del transport i la revisió del seu Pla Comunitari. Però aquests pisos també han dut els primers conflictes: “L’Ajuntament només vol urbanitzar la zona on es faran els pisos, però no els altres carrers. A la gent que fa més de trenta anys que viu en un carrer que no té vorera, què li diem, que d’aquí poc vindran uns que no són del barri i els faran un carrer nou, i a nosaltres ens tornaran a oblidar?”.  

I un darrer temor de Vallbona: que l’Ajuntament decideixi que en lloc d’aprofitar els terrenys de què disposa la zona per fer-hi habitatges, transformi el barri en una porta d’entrada i sortida de la ciutat. Vallbona es convertiria en un entramat de carreteres i connexions per descongestionar el trànsit de Barcelona. “Ja estem dividits per les vies del tren i ho estaríem encara més per les carreteres. Això sí que provocaria la desaparició total del nostre barri”, adverteix la presidenta de l’Associació de Veïns i Veïnes de Vallbona.   Malgrat tot, diuen que hi ha una cosa que ningú no els podrà prendre: el caliu de barri i la certesa que tots els veïns són com una gran família.  El patrimoni en perillEl Torrent Tapioles i el Rec Comptal són dos tresors que miren de sobreviure al pas dels anys en aquest barri. No ho tenen gens fàcil. Al Torrent, les empreses de Can Cuyàs, que pertanyen al terme municipal de Montcada i Reixac, hi aboquen tots els residus i l’han convertit en un clavegueram. Els veïns, que fa quinze anys jugaven al Torrent i gaudien de l’aigua neta que baixava de la muntanya, ara allunyen els nens de la zona i tanquen les finestres de casa perquè la pudor es fa insuportable. El Rec Comptal, datat al segle X, és un espai privilegiat en una gran ciutat. La seva flora i fauna mediterrànies el podrien convertir en un lloc idíl·lic, si no fos perquè també està totalment abandonat. Els veïns de Vallbona tenen una solució per recuperar aquest patrimoni, però necessiten la col·laboració de l’Ajuntament que, asseguren, no ha mostrat cap interès per la proposta veïnal d’explotar el potencial pedagògic del Rec, convertint-lo en una aula d’estudi per als escolars de la ciutat.

Poblenou debat el futur del seu patrimoni industrial

El Fòrum de la Ribera del Besòs demana una estratègia global de preservació arquitectònica

POBLENOUSALVADOR CLARÓSEn l’incomparable marc de la fàbrica La Escocesa, al carrer Pere IV, es va celebrar el dia 30 de juny una jornada per la defensa del patrimoni industrial en el futur del Poblenou, organitzada pel Fòrum Ribera del Besòs  

L’acte, que va reunir mig centenar de persones entre les quals hi havia geògrafs, historiadors, arxivers, arquitectes, i també responsables de l’àrea d’urbanisme i de patrimoni de l’Ajuntament, tenia per finalitat aprofundir en els valors patrimonials del llegat industrial de la ciutat de Barcelona i, en concret, del Poblenou. 

Les entitats del Fòrum de la Ribera del Besòs reivindiquen des de fa algun temps la preservació del patrimoni industrial i aposten per una defensa dels vestigis fabrils i documentals que contenen la memòria viva de la revolució que ha fet la societat actual: L’entramat fabril del Poblenou, avui al cor de Barcelona, ha estat bressol i gresol de la Catalunya contemporània.  

Bressol, perquè fou des de la puixant ciutat industrial que s’articularen les noves expectatives per al conjunt del país. Gresol, perquè la indústria ha estat la baula que ha relligat en un destí comú persones dels orígens més variats que avui formen íntimament Catalunya.  

Tot i així, Barcelona ha desdibuixat el seu passat fabril fins al punt que, a banda d’uns pocs edificis i d’una munió de xemeneies-escultura, fa cada cop més la impressió que la ciutat ha transitat per via directa de la vila comercial de l’edat mitjana al gran centre terciari actual. Amb aquest discurs, la gent del Fòrum va deixar plantejada una jornada de debat, amb tants elements de crítica com de proposta, centrada en el conjunt històric industrial de Poblenou.  

El punt de partida és la presa de consciència que aquesta munió de fàbriques, que tot just fins fa ben poc encara eren actives i tenien un valor de present, són ara vistes com el llegat d’una etapa de la història del nostre país que no podem obviar.  

La segona qüestió, apuntada per Jordi Catalán, catedràtic d’història econòmica de la UB, és la continuïtat o la reconversió de l’activitat econòmica de les velles fàbriques, perquè el desenvolupament dels sectors industrials primitius de la Barcelona del segle XX és l’herència que permet la innovació tecnològica. Això, com a mínim, planteja interrogants a una tendència imparable cap a la terciarització de la ciutat que, adduint una mala relació entre el valor afegit i el preu del metre quadrat de sòl, és la responsable de les dinàmiques metropolitanes d’especialització del territori, de pèrdua de paisatge i problemàtica de la mobilitat, entre d’altres, va explicar Oriol Nel·lo, geògraf i diputat al parlament de Catalunya. Per tant, què s’ha de fer amb el patrimoni industrial no és només una qüestió de justícia històrica, sinó que és abordar el «text» mateix, en paraules de Joan Roca, del model de desenvolupament, de ciutat i d’estil de vida dels ciutadans. 

L’urbanisme complex enfront de la urbanalització, que és com defineix el geògraf de l’ UAB Francesc Muñoz la banalització de l’espai, fruit d’ un urbanisme pragmàtic i suposadament funcional que fa ciutats sense cap mena d’originalitat.  

Aquest és un dilema clau que aboca la ciència urbanística actual a cercar nous valors i noves variables en l’ordenament del territori: per exemple, la història vinculada al paisatge (Rosa Serra); o la dimensió pedagògica que dóna la presència de testimonis materials i d’experiència oral a l’hora de transmetre el llegat a noves generacions (Dolors Baqué); o simplement la presència d’un teixit social consolidat que qualifica sobre manera el districte industrial (J. A. Acebillo). Algunes d’aquestes variables formen part de plantejaments avançats com ara el districte econòmic 22@ al Poblenou. Si bé hi ha una certa unanimitat a considerar que el conjunt de fàbriques del Poblenou constitueix un bé patrimonial que cal preservar, una altra qüestió és la forma en què es pot assegurar la seva continuïtat. La proposta del Fòrum de la Ribera del Besòs, entitat organitzadora de la jornada, és incrementar els nivells de protecció mitjançant una catalogació exhaustiva que tingui en compte aquells conjunts paisatgístics que permeten una lectura de la ciutat industrial, enlloc de considerar únicament elements aïllats encara que de reconeguda vàlua arquitectònica. L’arquitecte en cap, Joan Anton Acebillo, va mostrar, però, més confiança en una gestió flexible dels recintes industrials mitjançant instruments urbanístics com el Pla 22@ per tal d’optimitzar el seu potencial de reutilització, considerant fins i tot que la catalogació, vista com una càrrega econòmica, podria desincentivar inversions privades necessàries per a la rehabilitació.  

En opinió de Rafael González Tormo, gerent de 22@bcn.sa, el patrimoni històric industrial, com a recurs, necessita inversions, i la viabilitat d’aquestes inversions dependrà de trobar usos amb valor afegit suficient. La transformació d’alguns edificis històrics en productes immobiliaris cars com els anomenats lofts, capaços de fer que propietaris i promotors es decideixin per la rehabilitació, en seria un exemple que aplica el Pla 22@.  

Ara bé, variables de nou valor urbanístic com història, singularitat o veïnatge estarien prenent força en el nou discurs econòmic d’empreses que cerquen instal·lar-se en entorns de qualitat. 

Finalment, el director d’urbanisme de 22@bcn.sa, Oriol Clos, va reconèixer que, tot i ser molt respectuosos amb el patrimoni d’habitatges i de fàbriques del Poblenou, pel que fa al pla 22@, l’aritmètica urbanística marca uns límits que fa molt difícil mantenir edificis de valor amb baix coeficient d’aprofitament urbanístic. En aquest sentit Jordi Fosas, de l’Arxiu Històric del Poblenou, va qüestionar durament la intervenció que s’ha fet a Ca l’Aranyó, que s’ha desontextualitzat, preservant únicament l’edificació principal per a ús de l’Universitat Pompeu Fabra, envoltada d’un bosc de gratacels de la nova ciutat audiovisual de Diagonal Glòries. Membres del Fòrum Ribera del Besòs van reclamar una estratègia global de preservació del patrimoni industrial del Poblenou perquè ni tot el Poblenou és 22@ ni es pot anar defensant el patrimoni fàbrica per fàbrica com ja ha passat amb Can Saladrigas o Oliva Artés.

Un mal dia sense cotxes

Mentre Londres tanca el centre de la ciutat al trànsit privat, i en contradicció amb les denúncies ecosocialistes contra el cotxe com a «rei del mambo», a última hora l’Ajuntament de Barcelona ha decidit celebrar una cinquena edició d’un descafeïnat Dia sense Cotxes amagat dins d’una Setmana per la Mobilitat Sostenible ¿potenciada o diluïda? per les Festes de la Mercè. La Favb considera insuficient el caràcter que es dóna al Dia Sense Cotxes i creu que l’Ajuntament no posa les eines necessàries perquè aquesta celebració, que va néixer com a diada reivindicativa i pedagògica, avanci en la conscienciació social d’utilitzar el transport públic en lloc del privat.

El Dia sense Cotxes d’enguany és una caricatura inacceptable de la idea original. Després de quatre anys, està lluny l’objectiu d’assolir la convivència pacífica entre les diferents formes de moure’s per la ciutat. Sense deixar de reconèixer aspectes positius, com la integració tarifària, l’increment del nombre d’autobusos, el camí escolar i la construcció de noves línies de metro i tramvia, n’hi ha molts de negatius: la indefinició sobre el Túnel d’Horta; la renúncia a ubicar per superfície el tramvia al seu pas pel centre de la ciutat i el nyap a mig resoldre de situar part del seu traçat dins del parc de l’Estació del Nord; la curta durada del temps semafòric per als vianants en vies importants; els pocs espais reservats per als vianants (no s’ha complert el compromís de buidar de trànsit les Rambles); l’equivocada estratègia de construir macropàrquins; i la manca de carril bus en els accessos a la ciutat.

Mentre a la resta d’Europa augmenta la implicació en el significat d’aquesta diada, Barcelona ha anat perdent empenta i està molt lluny de l’esperit i la concreció amb el que el 1999 va celebrar la primera diada.

Les festes de la Mercè, la tornada de vacances i l’inici del curs escolar fan que setembre no sigui el mes idoni per un Dia Sense Cotxes. Trobar una data a la primavera sembla més adient si es vol un Dia sense Cotxes amb la complicitat dels barris i la ciutadania, així com el compromís de totes les administracions.

Per tot això, la Favb ha decidit desvincular-se del Dia sense Cotxes. Reivindiquem i desitgem que l’any 2004 es puguin recuperar l’esperit i el grau d’implicació de 1999. Estem convençuts que es bo per al veïnat comprobar que restringir l’ús irracional del cotxe millora substancialment la qualitat de vida.

El Clot-Camp de l’Arpa demana equipaments

Tot i la indiferència de les administracions, aquest barri de Sant Martí segueix reivindicant residències, biblioteques i equipaments públics 

GERARD MELGARReunions amb el Districte de Sant Martí, cassolades al carrer, talls de trànsit, pintades… Les formes amb què els veïns del Clot-Camp de l’Arpa han manifestat la manca d’equipaments públics no han estat poques, però els resultats aconseguits no són, de moment, proporcionals ni a les necessitats del barri ni als esforços realitzats.  

Tant l’Ajuntament de Barcelona com la Generalitat de Catalunya han mostrat molt poca voluntat de facilitar espais a la gent del Clot. L’antiga fàbrica Alchemica (situada entre els carrers Indústria,  Guinardó i Sant Antoni Maria Claret) és un dels llocs on podria haver-hi una residència per a la gent gran, una ludoteca o una biblioteca popular. I, a uns pocs metres (Freser-Trinxant-Sant Antoni Maria Claret-Navas de Tolosa), s’hi troba una altra finca amb condicions similars, Costa i Font.  

Concessió firmadaLa polèmica data de fa diversos anys, concretament des de 1992, quan va ser aprovat el PERI Sport Met. Aquest pla, que va començar a tramitar-se a mitjans dels vuitanta, concedia un espai per a l’ampliació del gimnàs Sport Met (avui, Dir Maragall) dintre d’Alchemica, però també especificava, de forma expressa, que tant la resta de la citada finca com Costa i Font es destinarien a la creació d’equipaments públics després de la seva expropiació.  

El Clot-Camp de l’Arpa, amb més de 30.000 habitants, presenta una manca d’espais públics que ha estat reconeguda per la pròpia administració municipal en el pla d’equipaments del Clot, que es va aprovar per unanimitat el passat 28 de gener en el ple del Districte de Sant Martí i en el qual van participar 255 ciutadans.  

La primera fase del PERI Sport Met, que no s’hauria d’haver perllongat més de dos anys després de la seva aprovació, ordenava l’expropiació d’Alchemica, a la qual seguiria la de Costa i Font. No obstant, malgrat les insistències dels veïns, l’Ajuntament no va complir el que va signar esgrimint que el cost era molt alt, una situació que s’ha perpetuat fins avui.  

Davant l’immobilisme dels responsables del Districte, la societat ECA-ITV va adquirir el terreny d’Alchemica a fi d’instal·lar un taller de revisions de vehicles. L’Ajuntament es va oposar a aquesta iniciativa, però va seguir sense mostrar cap intenció d’expropiar la finca. Això va originar un litigi que, a la seva sentència, el 1998, va condemnar el Consistori a pagar una indemnització de 502 milions de pessetes a la citada companyia.  

Excuses“En aquests deu anys només s’ha fet que perdre temps i diners. El regidor del Districte (Francesc Narváez) no ha tingut com a prioritat la inversió en equipaments i sempre ha buscat fórmules per estalviar-se diners”, critica Miquel Catasús, president de l’Associació de Veïns del Clot-Camp de l’Arpa. Una d’aquestes excuses a les quals al·ludeix Catasús és la proposta que el regidor va realitzar fa tres anys “per accelerar el tema d’Alchemica”: Dir Maragall compraria la finca però destinaria solament una part a l’ampliació del gimnàs i, al cap d’un termini proper als 50 anys, tot l’espai seria públic de nou. Sense ser del seu grat tal oferiment, els representants veïnals van posar com a condició que almenys la meitat d’Alchemica es destinés a serveis públics durant aquestes cinc dècades. El pla no va arribar a quallar aleshores, però el passat mes de desembre l’Associació de Veïns va ser convocada a una reunió “per tornar a escoltar la mateixa proposta”. Només que ara, com diu Catasús, “la situació és idèntica però encarint-se cada vegada més el terreny”.  

Derrota momentàniaRespecte a l’illa de Costa i Font, durant els darrers mesos hi ha hagut novetats no gens favorables als interessos del barri. Fa temps, el seu actual propietari va sol·licitar una llicència en precari per construir-hi aparcaments, una opció que els veïns de la zona desaprovaven en considerar-la perillosa per la proximitat de l’escola Balmanya. Aquest estiu, l’aparcament ja ha començat a funcionar oficialment davant la sorpresa de molta gent i per mitjà d’un procés en el qual l’Associació de Veïns no ha rebut la informació que demandava. Segons explica Marcel·lí Belloso, vicepresident de l’entitat, el Districte no els ha volgut especificar encara quan durarà la “concessió provisional” de la llicència, que, en ser en precari, permetria l’expropiació quan el Consistori l’ordenés. Tot i així,Belloso intueix que la solució “no estarà exempta de traves, ja que el propietari té els drets”.  

Falses promesesEls problemes del Clot-Camp de l’Arpa no s’atribueixen únicament a l’administració municipal, sinó també a la Generalitat. En diverses ocasions, l’Associació ha reclamat un centre de dia per a la població anciana del barri i els ulls estaven posats en el número 40 del carrer Nació, on es troba un laboratori farmacèutic abandonat, propietat del Grupo ONCE fins fa poc temps, ja que l’organització de cecs ho va vendre a una empresa immobiliària. Miquel Catasús acusa la Conselleria de Benestar Social d’“incomplir descaradament i amb traïció el seu compromís de comprar-lo”. A més, segons explica, la perfídia del govern autonòmic va arribar fins al punt d’assegurar que tenia una opció de compra, la qual cosa ha estat desmentida des de l’ONCE. Igualment, el dirigent veïnal retreu a la Conselleria “no haver fet ni una inversió en equipaments per al barri”.  

Quan a principis d’aquest any Catasús va sol·licitar una reunió amb la consellera Irene Rigau, que no es va arribar a produir, la immobiliària encara no havia aconseguit la llicència per edificar, en canvi ara sí disposa d’ella. En un primer moment, la finca es podia haver comprat per menys de 70 milions de pessetes, una xifra que amb el pas dels anys s’ha multiplicat.  

Davant la impossibilitat de fer res a Nació 40, els veïns no s’han resignat i creuen que l’alternativa es troba a poca distància, exactament a l’Illa de Sant Martí, l’espai edificable propietat d’Immobiliària Colonial (La Caixa) on fins fa pocs mesos s’ubicaven els Laboratorios Uriach. L’Associació reclama que la Generalitat aconsegueixi la cessió d’una part del terreny per destinar-la a la construcció del centre de dia. Mentrestant, Catasús avisa: “Les eleccions autonòmiques estan molt a propi i el barri està ressentit amb la Conselleria…”.

Al 2004, vi ‘Falcon Clos’

El Fòrum 2004 destaparà les primeres ampolles de l’anomenat vi Barcelona, denominació que no és oficial i que alguns ja han batejat com a “Falcon Clos”. En aquesta ocasió no és veritat aquella dita de “las cosas de palacio van despacio”. Carrer pot certificar la velocitat amb què s’han realitzat les obres per transformar la masia de Can Galopa en un celler. Una instal•lació amb tot el necessari, inclosos els dipòsits d’acer que faran possible que durant el Fòrum 2004 autoritats i gent de bon viure i beure es fiquin al cos 2.000 ampolles de vi jove (un caldo al que no s’aplicarà la llei del botellón ja que només s’escorxarà en recepcions, oficials evidentment). Han començat a arribar les bótes del millor roure per omplir les ampolles d’un gran reserva que no es podrà beure fins el 2007 i que sortirà d’una collita prevista de 35.000 quilos de raïm.

Algun tinent d’alcalde, algun capità, regidors i dirigents polítics de tots els partits ens deien, en privat, que això del vi de Can Galopa era una bogeria. Que amb els temes pendents que tenia la ciutat, el vi d’en Clos era un “caprici de senyoret”.

Es van equivocar tots menys Clos i el seu escuder José Cuervo. No ha faltat il•lusió, estudis, mitjans ni diners. Una reivindicació que va encapçalar només el ciutadà Joan Clos ha estat recollida amb urgència per l’equip de govern, considerant-la prioritària i talant sense dubtar-ho 700 arbres a Collserola.

Els veïns i veïnes que veuen com triguen anys i anys a recollir i satisfer les seves reivindicacions, els veïns i veïnes que van castigar Joan Clos amb el seu vot, li van treure cinc regidors i van donar alarits demanant un gir a l’esquerra es pregunten: és aquest el gir a l’esquerra?

El raïm de la ira de Can Galopa

El raïm de la ira de Can Galopa
Mª Eugenia Ibáñez

Ja no serà la fotesa dels 30.000 euros inicials (cinc milions de pessetes), sinó 190.000 (gairebé 32 milions de pessetes) el que costarà el manteniment de la vinya de Can Calopa, a la serra de Collserola, segons les xifres que ha fet públiques l’Ajuntament de Barcelona. El desviament pressupostari converteix el capritx municipal de cultivar vi propi en un luxe, en una frivolitat que el contribuent no mereix. Perquè no s’ha d’oblidar qui paga aquest raïm.

Però no és només el cost de la vinya el que fa de Can Calopa un exemple de banalitat. La història d’aquestes tres hectàrees i dels seus 15.000 ceps és des de l’inici un cas d’irresponsabilitat. Perquè és irresponsable talar 700 arbres i modificar la topografia sense els permisos adequats, tràmits que s’exigeixen a qualsevol privat i que va incomplir l’organisme municipal impulsor de les vinyes de disseny. A tot això s’hi ha d’afegir que el condicionament del terreny per plantar els ceps tampoc va comptar amb el preceptiu informe del consorci del parc de Collserola. És a dir, la peculiar idea de servir vi amb l’etiqueta de Barcelona va transgredir les normes, i ara, a més, es dispara el pressupost.

Fa tres anys, quan es va conèixer la vocació vinícola del govern municipal, es va justificar el projecte amb el fet de tornar a Collserola la seva tradició vinícola. La idea no era dolenta, però posats a plantar vinya s’havia d’haver buscat un emplaçament menys polèmic. Per exemple, l’assolellat vessant pròxim a Montbau on es construeixen unes monumentals cotxeres de busos que gairebé no tenen res a veure amb la vocació forestal de la serra.

El dia 3 passat, l’alcalde, Joan Clos, va anunciar una campanya per demanar als ciutadans més cotes de civisme. Si civisme és respectar els altres i complir les normes, l’ajuntament hauria d’iniciar aquesta encomiable campanya respectant les seves pròpies lleis, aquestes que exigeix als altres. I si hem de beure gasosa, en bevem.
El Periódico, 12 de setembre de 2003

La plaça de les Glòries: l’última atzagaiada

JOSEP OLIVA, arquitecte i urbanista

A part d’una recent exposició al Col•legi en què hi havia una maqueta d’aquest entorn, la 5a Biennal internacional d’urbanisme celebrada a Barcelona el passat mes d’abril m’ha permès conèixer millor els plans municipals que afecten a la plaça. Bé, més aviat caldria parlar de l’absència de plans i de l’aplicació del sistema “anar fent sobre la marxa”, així ho donen a entendre les explicacions que es van fer a la Farinera del Clot. En efecte, resulta que s’han encarregat diversos projectes d’edificis sense que, prèviament, s’hagi pensat l’espai urbanístic ni, fins i tot, sense saber si es desmuntarà l’anell circulatori que reclou el parc interior, resta diafanitat i impedeix la continuïtat visual i física de la Diagonal. Gosaria dir que primer caldria dissenyar la plaça (usos i volumetries) i el seu entorn (per exemple, què es pensa fer amb els Encants?) i, a continuació, projectar arquitectures que s’adiguin amb els criteris urbans establerts. Ben al contrari, s’està esquitxant la plaça d’objectes arquitectònics (museu, edifici municipal
i parc sud) que s’esgoten en si mateixos i que, sincerament, no crec que calgui analitzar-los pel fet d’estar totalment descontextualitzats i ser precisament aquest el sentit de l’encàrrec. A més a més, la discontinuïtat física té, sempre, negatives conseqüències sociològiques quan la funció de la plaça hauria de ser la de relligar els dos costats de la Diagonal de manera que s’asseguri la fluïdesa de l’itinerari a peu. S’oblida que el gran protagonista de la ciutat ha de ser el vianant?

Per tant, no es fa ciutat sinó que es projecten uns edificis que no responen a cap lògica unitària ni estan al servei de cap idea urbana, és a dir, sense un pla que estructuri compositivament els diversos volums ni menys encara que tradueixi un model de plaça. No és que falli l’arquitectura sinó que l’urbanisme la deixa desemparada i fa que cada edifici només estigui al servei de si mateix, cadascun tractat com a peça completament autònoma. Tot plegat, en resulta un aparador d’arquitectures que es pot considerar que estan manipulades pel fet de trobar-se immergides en el marc d’un entorn absent d’urbanisme. La torre Agbar és un cas especial a causa de la situació però sobretot pel seu gran volum, una imatge clara i rotunda i un disseny de façana que, si dóna el resultat esperat, pot esdevenir una fita urbana. Pot ser compatible amb una plaça ben estructurada, amb l’afegitó que la part baixa arribés a l’alineació del carrer. Pensem que la Plaça de les Glòries era el punt central de l’Eixample Cerdà i que les importants intervencions en la zona Est (Vila Olímpica, Poble Nou i Fòrum 2004) actualitzen, finalment, aquesta centralitat si més no geomètrica.

Què passa, doncs, amb l’urbanisme barceloní? No hi ha idees, no hi ha model de ciutat o, senzillament, s’aposta per una política d’aparador i es deixa pel camí la tradició urbana que caracteritza la ciutat i que va fer possible, fa pocs anys, rebre un guardó del RIBA per la possitiva transformació de Barcelona en la primera etapa de la transició. La política actual, però, no té res a veure amb els anys anteriors als Jocs Olímpics i el cas de les Glòries és un símptoma més del gir negatiu que ha emprès l’Ajuntament. Els mals exemples han proliferat: Diagonal Mar, Barça 2000 (va ser aprovat inicialment i, compte, que no retorni), World Trade Center, Heron City, La Maquinista, Fòrum 2004 (gran acumulació d’equipaments) i parcialment Trinitat Nova.

A l’altre cantó de la balança, cito l’excel•lent idea del 22@ del Poblenou però amb dubtes respecte a la seva aplicació i la recuperació d’antics jardins privats transformats en parcs de barri. En general, i és un fenomen curiós, les actuacions de petita escala que són rectificacions o remodelacions de la ciutat construïda solen ser molt correctes i responen a tota una altra manera de practicar l’urbanisme. Estem davant d’un cas d’incoherència flagrant o és que les responsabilitats estan repartides? Tal vegada, en les vistoses grans intervencions es busca l’espectacularitat, que no la qualitat urbana, i s’intenta l’embadocament de la gent? O és que s’aposta per la modernitat, un concepte ben equívoc i de significats diversos (positius i també banals) i, per tant, fàcilment exposat a caure en la superficialitat i la frivolitat?

La política d’aquests últims deu anys s’aixopluga i aparentment es legitima amb el prestigi merescudament guanyat en l’etapa anterior i en la inèrcia que arrosseguen etiquetes d’aquesta mena sobretot si van adherides a partits suposadament d’esquerres. D’aquí ve el cofoisme, ara totalment mancat de sentit. Amb tots els respectes, construir Diagonal Mar o aprovar Barça 2000 és fer urbanisme de dretes. I també la fama pot anar minvant. Sense anar més lluny, diversos urbanistes estrangers assistents a l’esmentada Biennal van quedar molt mal impressionats de la Plaça de les Glòries. Fins i tot, el conferenciant de l’últim dia es va permetre, no sense ironia, parlar de la plaça de les “vergonyes catalanes” referint-se al seu urbanisme. I provenia dels Estats Units, el país paradigma i model de la modernitat en el qual, malauradament, ara ens hi estem emmirallant urbanísticament! Després, què en farem dels nyaps urbanístics d’aquests anys? I com taparem aquestes vergonyes catalanes?
Revista INDE, juny de 2003